Arqueologies de futur
És necessari explicar uns quants conceptes clau per comprendre el projecte d’aquesta intervenció artística. Com a idea preliminar hem de ser conscients que l’experiència contemporània és urbana. En els últims vint anys l’home s’ha volcat en rumiar la ciutat, intervenir-hi i corregir els seus defectes. Aquesta experiència urbana no és necessari que esdevingui físicament a la ciutat mateixa, ja que avui en dia la ciutat s’ha liquat i ha perdut els seus límits territorials.
A la ciutat tradicional, la ciutat creixia des del centre generant una perifèria. La dialèctica entre centre i perifèria no només es resolia en termes espaials i urbanístics sinó també polítics. El centre era el poder, era un centre panòptic, és a dir, la vertebració d’un punt de vigilància, de la interiorització del control, de l’autogovern i de l’autorepressió. La ciutat contemporània però, és aquella que ha multiplicat els seus centres: centre comercial, econòmic, viari, residencial...Llavors la multiplicació de centres fa que cadascun d’aquests centres reverberi unes perifèries pròpies i es produeixin molts fenòmens.
Un concepte clau en la idea que volem transmetre amb aquest projecte és el concepte de terrain vague. És un terreny difús on s’hi pot volcar molta energia. És un escenari d’operacions que interessa moltíssim a la cultura contemporània. Hi ha molt de projecte artístic interessat en aquest terrain vague ja que és un terreny alliberat de les lògiques del sistema productiu. Hiperadequat per a l’exercici inútil: una activitat artística o una rave, tota aquella activitat que es consumeix en ella mateixa, que no està resolta des de la lògica productiva. Entendríem l’espai utilitzat en la nostra intervenció com un terrain vague perfecte per explicar el nostre projecte.
El segon concepte que caldria explicar és el concepte de “no-lloc”. El “no-lloc” és el lloc de l’experiència contemporània per experiència. És el lloc que podria ser a qualsevol lloc. Un Zara és igual a Barcelona o a Shangai, i l’aeroport de Calatrava tant podria estar a Nova York com a Hong Kong. El “no-lloc” no té genius loqui, no funda lloc, sinó que el clona. La velocitat dels fluxes de població produeixen compressió de l’espai: pots anar a fer un cafè a Dublin amb Ryanair o comprar fruita tropical a sota de casa. Qualsevol lloc es deslocalitza. L’espai que intervenim en aquest projecte és la runa d’aquell lloc amb una identitat pròpia que ens ha estat arrencada.
Com a tercer concepte que sorgiria directament de l’anterior parlem del concepte de roadscape. La ciutat tradicional era un Lloc, i cada ciutat tenia un diferent punt de vista, una perspectiva, una cosmologia, una manera de veure i d’entendre l’univers. Quan els llocs eren llocs, en tant que una manera de veure el món, enmarcaven un paisatge. Però des de la ciutat contemporània el que tenim és un paisatge en moviment, un fluxe d’imatges, un paisatge mòbil que es resol des de diferents pantalles: de la televisió, de l’ordinador, de la finestra de l’avió, de la finestra del cotxe o de la pantalla de l’Iphone. El subjecte contemporani és la primera generació que sobreviu als seus propis paisatges. I d’aquesta manera queda obturada la teràpia del retorn a l’origen, la del me’n torno a casa. Podríem dir llavors, que l’espai que utilitzem en aquest projecte és també la runa d’aquell pedestal des d’on podíem desenvolupar una cosmologia pròpia.
Un altre concepte a destacar seria el concepte de contenidors. L’arquitectura tradicional sempre havia utilitzat diferents tipologies arquitectòniques molt concretes per a diferents usos. Però l’arquitectura contemporània ja no investiga en les necessitats habitacionals. Vivim engarjolats en pisos de 80, 60 o 45 m2, emmagatzemats. La ciutat contemporània investiga en els contendidors: en els complexos esportius, en els centres comercials, en les estacions de tren d’alta velocitat i en tots aquells espais que ens ofereixin l’oportunitat de consumir i que defineixin l’skyline de la ciutat, singularitzant-la per exportar la seva imatge i ser consumida, creant un “no-lloc”, garantint l’encontre amb la mercaderia o amb l’espectacle.
En quina espècie de formigues ens hem convertit? En la tradició clàssica, la ciutat es constituïa com a espai comunal on s’assajaven maneres d’estar junts, maneres de resoldre diferències. Amb els seus pecats, almenys hi havia consciència de comunitat, de definir interessos comuns. En aquesta ciutat contemporània de contenirdors, de fluxos truncats, aquesta diferència ha estat transformada en una munió vulgar de consumidors on no som cridats a res més que a consumir. S’ha uniformitzat la ciutadania en una raça de consumidors. El consumidor no està cridat a cap participació decisiva, sinó a transacció de mercaderia. Fins i tot la política s’ha convertit en un espectacle per ser consumit, que per altra banda està en una situació agònica, amb un índex de participació electoral cada cop més baix i amb una creixent desafecció al sistema tradicional de política. L’home contemporani no té Lloc i està perdut.
Per tant, en l’estat actual no podem fundar una manera de veure el món, una epistemologia, unes claus operatives que defineixin el pensament occidental. I sense epistemologia no hi ha teoria del coneixement. El subjecte contemporani ja no té casa i no pot concebre la seva concepció de l’univers. Per als neohumanistes com Mies van der Rohe, el modernisme tardà consistia en construir aquest refugi per al subjecte modern per que pugués entendre el món i construir un futur.
Aquesta mancança de casa es converteix en més dramàtica en la mesura en què es esdevé síntoma d’interpèrie. Al no tenir casa ens fem més vulnerables i fa que ens refugiem. Ara ja no és de dimensió territorial sinó psicològica. De fet, la casa com a cos substancial per entendre la cosmologia ja ve de lluny. Cal remuntar-se al modernisme primitiu del segle XVIII, a la Il·lustració de Rousseau i Robinson Crusoe, i arribar fins al segle passat amb Truffaut i el seu “petit salvatge”..
Walter Benjamin, filòsof alemany del segle passat, escriu un text, Experiència i pobresa, on parla de la manca d’experiència i com la nostra pobresa rau en aquesta manca. Significa que la modernitat es va definir per protocols de representació, de llençar l’home a un silenci crònic. Va delegar-ho tot a unes infraestructures: l’experiència estètica als museus, el coneixement a l’acadèmia, vota cada quatre anys o neteja la seva consciència a l’església. Com podem pensar aquesta casa si no tenim experiència? Com podem habitar, pensar la casa de l’experiència? No tenim experiència de món,el món està mediatitzat pels mass media. Ni tan sols vitajant ja que qualsevol racó s’ha turistitzat. Bona part dels projectes contemporànis es dediquen a tornar a tenir experiència, a construir esdeveniment.
A la ciutat tradicional, la ciutat creixia des del centre generant una perifèria. La dialèctica entre centre i perifèria no només es resolia en termes espaials i urbanístics sinó també polítics. El centre era el poder, era un centre panòptic, és a dir, la vertebració d’un punt de vigilància, de la interiorització del control, de l’autogovern i de l’autorepressió. La ciutat contemporània però, és aquella que ha multiplicat els seus centres: centre comercial, econòmic, viari, residencial...Llavors la multiplicació de centres fa que cadascun d’aquests centres reverberi unes perifèries pròpies i es produeixin molts fenòmens.
Un concepte clau en la idea que volem transmetre amb aquest projecte és el concepte de terrain vague. És un terreny difús on s’hi pot volcar molta energia. És un escenari d’operacions que interessa moltíssim a la cultura contemporània. Hi ha molt de projecte artístic interessat en aquest terrain vague ja que és un terreny alliberat de les lògiques del sistema productiu. Hiperadequat per a l’exercici inútil: una activitat artística o una rave, tota aquella activitat que es consumeix en ella mateixa, que no està resolta des de la lògica productiva. Entendríem l’espai utilitzat en la nostra intervenció com un terrain vague perfecte per explicar el nostre projecte.
El segon concepte que caldria explicar és el concepte de “no-lloc”. El “no-lloc” és el lloc de l’experiència contemporània per experiència. És el lloc que podria ser a qualsevol lloc. Un Zara és igual a Barcelona o a Shangai, i l’aeroport de Calatrava tant podria estar a Nova York com a Hong Kong. El “no-lloc” no té genius loqui, no funda lloc, sinó que el clona. La velocitat dels fluxes de població produeixen compressió de l’espai: pots anar a fer un cafè a Dublin amb Ryanair o comprar fruita tropical a sota de casa. Qualsevol lloc es deslocalitza. L’espai que intervenim en aquest projecte és la runa d’aquell lloc amb una identitat pròpia que ens ha estat arrencada.
Com a tercer concepte que sorgiria directament de l’anterior parlem del concepte de roadscape. La ciutat tradicional era un Lloc, i cada ciutat tenia un diferent punt de vista, una perspectiva, una cosmologia, una manera de veure i d’entendre l’univers. Quan els llocs eren llocs, en tant que una manera de veure el món, enmarcaven un paisatge. Però des de la ciutat contemporània el que tenim és un paisatge en moviment, un fluxe d’imatges, un paisatge mòbil que es resol des de diferents pantalles: de la televisió, de l’ordinador, de la finestra de l’avió, de la finestra del cotxe o de la pantalla de l’Iphone. El subjecte contemporani és la primera generació que sobreviu als seus propis paisatges. I d’aquesta manera queda obturada la teràpia del retorn a l’origen, la del me’n torno a casa. Podríem dir llavors, que l’espai que utilitzem en aquest projecte és també la runa d’aquell pedestal des d’on podíem desenvolupar una cosmologia pròpia.
Un altre concepte a destacar seria el concepte de contenidors. L’arquitectura tradicional sempre havia utilitzat diferents tipologies arquitectòniques molt concretes per a diferents usos. Però l’arquitectura contemporània ja no investiga en les necessitats habitacionals. Vivim engarjolats en pisos de 80, 60 o 45 m2, emmagatzemats. La ciutat contemporània investiga en els contendidors: en els complexos esportius, en els centres comercials, en les estacions de tren d’alta velocitat i en tots aquells espais que ens ofereixin l’oportunitat de consumir i que defineixin l’skyline de la ciutat, singularitzant-la per exportar la seva imatge i ser consumida, creant un “no-lloc”, garantint l’encontre amb la mercaderia o amb l’espectacle.
En quina espècie de formigues ens hem convertit? En la tradició clàssica, la ciutat es constituïa com a espai comunal on s’assajaven maneres d’estar junts, maneres de resoldre diferències. Amb els seus pecats, almenys hi havia consciència de comunitat, de definir interessos comuns. En aquesta ciutat contemporània de contenirdors, de fluxos truncats, aquesta diferència ha estat transformada en una munió vulgar de consumidors on no som cridats a res més que a consumir. S’ha uniformitzat la ciutadania en una raça de consumidors. El consumidor no està cridat a cap participació decisiva, sinó a transacció de mercaderia. Fins i tot la política s’ha convertit en un espectacle per ser consumit, que per altra banda està en una situació agònica, amb un índex de participació electoral cada cop més baix i amb una creixent desafecció al sistema tradicional de política. L’home contemporani no té Lloc i està perdut.
Per tant, en l’estat actual no podem fundar una manera de veure el món, una epistemologia, unes claus operatives que defineixin el pensament occidental. I sense epistemologia no hi ha teoria del coneixement. El subjecte contemporani ja no té casa i no pot concebre la seva concepció de l’univers. Per als neohumanistes com Mies van der Rohe, el modernisme tardà consistia en construir aquest refugi per al subjecte modern per que pugués entendre el món i construir un futur.
Aquesta mancança de casa es converteix en més dramàtica en la mesura en què es esdevé síntoma d’interpèrie. Al no tenir casa ens fem més vulnerables i fa que ens refugiem. Ara ja no és de dimensió territorial sinó psicològica. De fet, la casa com a cos substancial per entendre la cosmologia ja ve de lluny. Cal remuntar-se al modernisme primitiu del segle XVIII, a la Il·lustració de Rousseau i Robinson Crusoe, i arribar fins al segle passat amb Truffaut i el seu “petit salvatge”..
Walter Benjamin, filòsof alemany del segle passat, escriu un text, Experiència i pobresa, on parla de la manca d’experiència i com la nostra pobresa rau en aquesta manca. Significa que la modernitat es va definir per protocols de representació, de llençar l’home a un silenci crònic. Va delegar-ho tot a unes infraestructures: l’experiència estètica als museus, el coneixement a l’acadèmia, vota cada quatre anys o neteja la seva consciència a l’església. Com podem pensar aquesta casa si no tenim experiència? Com podem habitar, pensar la casa de l’experiència? No tenim experiència de món,el món està mediatitzat pels mass media. Ni tan sols vitajant ja que qualsevol racó s’ha turistitzat. Bona part dels projectes contemporànis es dediquen a tornar a tenir experiència, a construir esdeveniment.
No hay comentarios:
Publicar un comentario