L’arbre ha jugat un paper molt important en la religió, la màgia i les industries humanes, i conté una forta càrrega simbòlica en la filosofia i la cultura. Fins i tot, en moltíssimes cultures s’ha considerat un ésser sagrat. En la iconografia cristiana és l’eix entre els móns inferior, terrestre i celestial, coincidint alhora amb la Creu de Crist o amb l’Arbre de la Vida del llibre del Gènesi. En cultures orientals, l’arbre s’impregna també d’un sentit còsmic per a budistes i hinduistes, així com per als antics nòrdics, saxons o per a la cultura grecoromana.
Que aquesta escultura de la natura hagi estat un símbol tan important en les consciències col·lectives de tots els temps i a nivell global no pot ser una mera coincidència. Els arbres són un important component del paisatge natural que prevenen de l’erosió, i proporcionen un ecosistema que protegeix de les inclemències del temps sota el seu follatge.
Desenvolupen un paper vital a l’hora de produir oxigen i reduir el diòxid de carboni de l’atmòsfera. A més, moderen la temperatura del sòl i atreuen les pluges. També són eines importants per al paisatgisme i l’agricultura, tan per la seva atractiva estètica com per la producció de tota mena de fruits. I no cal ressaltar que la fusta dels arbres ha estat sempre un material de construcció, així com una font d’energia primaria, encara avui en dia, en molts països subdesenvolupats.
En la nostra cultura contemporània recent, la representació de l’arbre ha esdenvingut un dels instruments més simples i efectius per a esbrinar els elements bàsics que configuren l’estructura del propi Jo. És aquesta representació, per tant, una plasmació idònea per a reflectir l’actual crisi humana en gairebé tots els nivells de la nostra cultura postmoderna; en un moment en que els arbres estan desapareixent, de forma massiva, de la superfície de la Terra en un procés de desforestació sense precendents.
Les arrels reprensenten un element de vital importància. Tenen la doble funció de proveir d’aliment i energia a l’arbre, alhora que li serveixen de sostenidor endinsant-se a les entranyes de la terra. Constitueixen també un element ocult, i la trancisió entre les emocions més íntimes i el món exterior. Les arrels s’associen també a la part més instintiva, de sentiments més primaris, que correspondria al que Freud va denominar com “Allò”. A la peça s’observen unes arrels despropocionades i deformes respecte del tronc. Representen el símptoma de l’angoixant recerca d’estabilitat emocional que caracteritza l’home modern.
El sòl constitueix el principi de contacte amb la realitat. La forma en que està representat el sòl, un monticle de pedra, és una interpretació de l’orgull, el narcicisme i el desig d’allunyament respecte els altres. Una clara al·lusió a l’individualisme ferotge que incentiva el capitalime i la societat de consum.
El tronc és l’element més identificat amb el “Jo”. En ell es plasma la percepció que és té d’un mateix, i també el grau de seguretat i confiança que es té per afrontar els reptes del món exterior. Un tronc irregular, baix i deforme mostra un caràcter dèbil, influenciable, que afronta amb por un món extern que és assumit com a hostil. Per tant, un tronc com el de la peça, indicador de problemes emocionals, seria una magnífica al·lusió a la cultura de la por, imposada per aquest nou ordre mundial nascut l’11 de setembre de 2001. A més, un tronc molt gruixut és símptoma d’aspectes negatius relacionats amb l’exaltació del propi “Jo”, fent referència al narcicisme i l’invidualime mencionats anteriorment.
Les rames, les fulles i altres elements de la part superior de l’arbre constitueixen les estructures que s’alcen sobre el tronc (sobre el “Jo”) i revelen la qualitat i intensitat de les relacions cap al món exterior. Pot interpretar-se com a símbol dels braços i de la direcció de les aspiracions, així com de l’estat d’ànim. Segons la seva forma ens descriu com l’home s’adapta a l’exterior, es comunica eficaçment amb els altres o, pel contrari, adopta una posició de retraïment i defensa del seu propi ego davant les amenaces externes. Les rames que s’aprecien a la peça estan tallades i formen una copa gairebé inexistent. Això s’associa a una baixa autoestima, complex d’inferioritat, problemes de relació afectiva, timidesa, introversió i por a l’exterior. No cal dir que tots aquests aspectes són els patrons psicològics imposats per la publicitat que ens aboca a la compra de “felicitat”.
Direm que aquests quatre arbres, que representen els quatre punts cardinals i , per tant, l’actual procés de globalització, prenen la personalitat latent de l’home contemporani, i ens deixen contemplar el seu paisatge personal i els seus matissos. És una posada en escena que reflecteix la veritable essència del desarrelament i de la sensació d’interpèrie en que ens ha abocat el consumisme destructor. Destructor, no només del nostre propi planeta, sinó del propi ésser humà, desarrelant-lo dels valors de la seva pròpia cultura, de la seva història i, en definitiva, del seu origen.
Que aquesta escultura de la natura hagi estat un símbol tan important en les consciències col·lectives de tots els temps i a nivell global no pot ser una mera coincidència. Els arbres són un important component del paisatge natural que prevenen de l’erosió, i proporcionen un ecosistema que protegeix de les inclemències del temps sota el seu follatge.
Desenvolupen un paper vital a l’hora de produir oxigen i reduir el diòxid de carboni de l’atmòsfera. A més, moderen la temperatura del sòl i atreuen les pluges. També són eines importants per al paisatgisme i l’agricultura, tan per la seva atractiva estètica com per la producció de tota mena de fruits. I no cal ressaltar que la fusta dels arbres ha estat sempre un material de construcció, així com una font d’energia primaria, encara avui en dia, en molts països subdesenvolupats.
En la nostra cultura contemporània recent, la representació de l’arbre ha esdenvingut un dels instruments més simples i efectius per a esbrinar els elements bàsics que configuren l’estructura del propi Jo. És aquesta representació, per tant, una plasmació idònea per a reflectir l’actual crisi humana en gairebé tots els nivells de la nostra cultura postmoderna; en un moment en que els arbres estan desapareixent, de forma massiva, de la superfície de la Terra en un procés de desforestació sense precendents.
Les arrels reprensenten un element de vital importància. Tenen la doble funció de proveir d’aliment i energia a l’arbre, alhora que li serveixen de sostenidor endinsant-se a les entranyes de la terra. Constitueixen també un element ocult, i la trancisió entre les emocions més íntimes i el món exterior. Les arrels s’associen també a la part més instintiva, de sentiments més primaris, que correspondria al que Freud va denominar com “Allò”. A la peça s’observen unes arrels despropocionades i deformes respecte del tronc. Representen el símptoma de l’angoixant recerca d’estabilitat emocional que caracteritza l’home modern.
El sòl constitueix el principi de contacte amb la realitat. La forma en que està representat el sòl, un monticle de pedra, és una interpretació de l’orgull, el narcicisme i el desig d’allunyament respecte els altres. Una clara al·lusió a l’individualisme ferotge que incentiva el capitalime i la societat de consum.
El tronc és l’element més identificat amb el “Jo”. En ell es plasma la percepció que és té d’un mateix, i també el grau de seguretat i confiança que es té per afrontar els reptes del món exterior. Un tronc irregular, baix i deforme mostra un caràcter dèbil, influenciable, que afronta amb por un món extern que és assumit com a hostil. Per tant, un tronc com el de la peça, indicador de problemes emocionals, seria una magnífica al·lusió a la cultura de la por, imposada per aquest nou ordre mundial nascut l’11 de setembre de 2001. A més, un tronc molt gruixut és símptoma d’aspectes negatius relacionats amb l’exaltació del propi “Jo”, fent referència al narcicisme i l’invidualime mencionats anteriorment.
Les rames, les fulles i altres elements de la part superior de l’arbre constitueixen les estructures que s’alcen sobre el tronc (sobre el “Jo”) i revelen la qualitat i intensitat de les relacions cap al món exterior. Pot interpretar-se com a símbol dels braços i de la direcció de les aspiracions, així com de l’estat d’ànim. Segons la seva forma ens descriu com l’home s’adapta a l’exterior, es comunica eficaçment amb els altres o, pel contrari, adopta una posició de retraïment i defensa del seu propi ego davant les amenaces externes. Les rames que s’aprecien a la peça estan tallades i formen una copa gairebé inexistent. Això s’associa a una baixa autoestima, complex d’inferioritat, problemes de relació afectiva, timidesa, introversió i por a l’exterior. No cal dir que tots aquests aspectes són els patrons psicològics imposats per la publicitat que ens aboca a la compra de “felicitat”.
Direm que aquests quatre arbres, que representen els quatre punts cardinals i , per tant, l’actual procés de globalització, prenen la personalitat latent de l’home contemporani, i ens deixen contemplar el seu paisatge personal i els seus matissos. És una posada en escena que reflecteix la veritable essència del desarrelament i de la sensació d’interpèrie en que ens ha abocat el consumisme destructor. Destructor, no només del nostre propi planeta, sinó del propi ésser humà, desarrelant-lo dels valors de la seva pròpia cultura, de la seva història i, en definitiva, del seu origen.
No hay comentarios:
Publicar un comentario