Com a col·lectiu vam comensar a treballar a l'octubre de 2010. Tot i la nostra curta trajectòria, hem realitzat diferents intervencions i hem participat tant en una exposició col·lectiva, a la galeria Untitled de Barcelona, com en la mostra d'art contemporani Tramuntanart de Port de la Selva.
Funcionem cooperativament formulant els projectes de manera col·lectiva i desenvolupant-los distribuïnt la realització dels mateixos. Al mateix temps hem col·laborat amb diferents artistes externs enriquint la nostra obra.
A nivell individual hem rebut diversos premis, com el primer premi de la Fundació Fita en el context de Vad Festival de Girona del mateix any, i hem realitzat alguns esdeveniments, com una exposició de medalles de forja en l'espai d'exposició de la facultat de Belles Arts de Barcelona.
lunes, 20 de junio de 2011
A modo de presentación
Como colectivo empezamos a trabajar en Octubre de 2010. A pesar de nuestra corta trayectoria, hemos realizado distintas intervenciones y participado tanto en una exposición colectiva, en la galeria Untitled de Barcelona, como en la muestra de arte contemporáneo Tramuntanart de Port de la Selva.
Funcionamos cooperativamente formulando los proyectos de manera colectiva y desarrollándolos distribuyendo la realización de los mismos. Al mismo tiempo hemos colaborado con distintos artistas externos enriqueciendo nuestra obra.
A nivel individual hemos recibido diversos premios, como el primer premio de la Fundación Fita en el contexto de Vad Festival de Girona del mismo año, y hemos realizado algunos eventos, como una exposición de medallas de forja en el espacio de exposición de la facultad de Bellas Artes de Barcelona.
Funcionamos cooperativamente formulando los proyectos de manera colectiva y desarrollándolos distribuyendo la realización de los mismos. Al mismo tiempo hemos colaborado con distintos artistas externos enriqueciendo nuestra obra.
A nivel individual hemos recibido diversos premios, como el primer premio de la Fundación Fita en el contexto de Vad Festival de Girona del mismo año, y hemos realizado algunos eventos, como una exposición de medallas de forja en el espacio de exposición de la facultad de Bellas Artes de Barcelona.
Origen de la causa
L’arbre ha jugat un paper molt important en la religió, la màgia i les industries humanes, i conté una forta càrrega simbòlica en la filosofia i la cultura. Fins i tot, en moltíssimes cultures s’ha considerat un ésser sagrat. En la iconografia cristiana és l’eix entre els móns inferior, terrestre i celestial, coincidint alhora amb la Creu de Crist o amb l’Arbre de la Vida del llibre del Gènesi. En cultures orientals, l’arbre s’impregna també d’un sentit còsmic per a budistes i hinduistes, així com per als antics nòrdics, saxons o per a la cultura grecoromana.
Que aquesta escultura de la natura hagi estat un símbol tan important en les consciències col·lectives de tots els temps i a nivell global no pot ser una mera coincidència. Els arbres són un important component del paisatge natural que prevenen de l’erosió, i proporcionen un ecosistema que protegeix de les inclemències del temps sota el seu follatge.
Desenvolupen un paper vital a l’hora de produir oxigen i reduir el diòxid de carboni de l’atmòsfera. A més, moderen la temperatura del sòl i atreuen les pluges. També són eines importants per al paisatgisme i l’agricultura, tan per la seva atractiva estètica com per la producció de tota mena de fruits. I no cal ressaltar que la fusta dels arbres ha estat sempre un material de construcció, així com una font d’energia primaria, encara avui en dia, en molts països subdesenvolupats.
En la nostra cultura contemporània recent, la representació de l’arbre ha esdenvingut un dels instruments més simples i efectius per a esbrinar els elements bàsics que configuren l’estructura del propi Jo. És aquesta representació, per tant, una plasmació idònea per a reflectir l’actual crisi humana en gairebé tots els nivells de la nostra cultura postmoderna; en un moment en que els arbres estan desapareixent, de forma massiva, de la superfície de la Terra en un procés de desforestació sense precendents.
Les arrels reprensenten un element de vital importància. Tenen la doble funció de proveir d’aliment i energia a l’arbre, alhora que li serveixen de sostenidor endinsant-se a les entranyes de la terra. Constitueixen també un element ocult, i la trancisió entre les emocions més íntimes i el món exterior. Les arrels s’associen també a la part més instintiva, de sentiments més primaris, que correspondria al que Freud va denominar com “Allò”. A la peça s’observen unes arrels despropocionades i deformes respecte del tronc. Representen el símptoma de l’angoixant recerca d’estabilitat emocional que caracteritza l’home modern.
El sòl constitueix el principi de contacte amb la realitat. La forma en que està representat el sòl, un monticle de pedra, és una interpretació de l’orgull, el narcicisme i el desig d’allunyament respecte els altres. Una clara al·lusió a l’individualisme ferotge que incentiva el capitalime i la societat de consum.
El tronc és l’element més identificat amb el “Jo”. En ell es plasma la percepció que és té d’un mateix, i també el grau de seguretat i confiança que es té per afrontar els reptes del món exterior. Un tronc irregular, baix i deforme mostra un caràcter dèbil, influenciable, que afronta amb por un món extern que és assumit com a hostil. Per tant, un tronc com el de la peça, indicador de problemes emocionals, seria una magnífica al·lusió a la cultura de la por, imposada per aquest nou ordre mundial nascut l’11 de setembre de 2001. A més, un tronc molt gruixut és símptoma d’aspectes negatius relacionats amb l’exaltació del propi “Jo”, fent referència al narcicisme i l’invidualime mencionats anteriorment.
Les rames, les fulles i altres elements de la part superior de l’arbre constitueixen les estructures que s’alcen sobre el tronc (sobre el “Jo”) i revelen la qualitat i intensitat de les relacions cap al món exterior. Pot interpretar-se com a símbol dels braços i de la direcció de les aspiracions, així com de l’estat d’ànim. Segons la seva forma ens descriu com l’home s’adapta a l’exterior, es comunica eficaçment amb els altres o, pel contrari, adopta una posició de retraïment i defensa del seu propi ego davant les amenaces externes. Les rames que s’aprecien a la peça estan tallades i formen una copa gairebé inexistent. Això s’associa a una baixa autoestima, complex d’inferioritat, problemes de relació afectiva, timidesa, introversió i por a l’exterior. No cal dir que tots aquests aspectes són els patrons psicològics imposats per la publicitat que ens aboca a la compra de “felicitat”.
Direm que aquests quatre arbres, que representen els quatre punts cardinals i , per tant, l’actual procés de globalització, prenen la personalitat latent de l’home contemporani, i ens deixen contemplar el seu paisatge personal i els seus matissos. És una posada en escena que reflecteix la veritable essència del desarrelament i de la sensació d’interpèrie en que ens ha abocat el consumisme destructor. Destructor, no només del nostre propi planeta, sinó del propi ésser humà, desarrelant-lo dels valors de la seva pròpia cultura, de la seva història i, en definitiva, del seu origen.
Que aquesta escultura de la natura hagi estat un símbol tan important en les consciències col·lectives de tots els temps i a nivell global no pot ser una mera coincidència. Els arbres són un important component del paisatge natural que prevenen de l’erosió, i proporcionen un ecosistema que protegeix de les inclemències del temps sota el seu follatge.
Desenvolupen un paper vital a l’hora de produir oxigen i reduir el diòxid de carboni de l’atmòsfera. A més, moderen la temperatura del sòl i atreuen les pluges. També són eines importants per al paisatgisme i l’agricultura, tan per la seva atractiva estètica com per la producció de tota mena de fruits. I no cal ressaltar que la fusta dels arbres ha estat sempre un material de construcció, així com una font d’energia primaria, encara avui en dia, en molts països subdesenvolupats.
En la nostra cultura contemporània recent, la representació de l’arbre ha esdenvingut un dels instruments més simples i efectius per a esbrinar els elements bàsics que configuren l’estructura del propi Jo. És aquesta representació, per tant, una plasmació idònea per a reflectir l’actual crisi humana en gairebé tots els nivells de la nostra cultura postmoderna; en un moment en que els arbres estan desapareixent, de forma massiva, de la superfície de la Terra en un procés de desforestació sense precendents.
Les arrels reprensenten un element de vital importància. Tenen la doble funció de proveir d’aliment i energia a l’arbre, alhora que li serveixen de sostenidor endinsant-se a les entranyes de la terra. Constitueixen també un element ocult, i la trancisió entre les emocions més íntimes i el món exterior. Les arrels s’associen també a la part més instintiva, de sentiments més primaris, que correspondria al que Freud va denominar com “Allò”. A la peça s’observen unes arrels despropocionades i deformes respecte del tronc. Representen el símptoma de l’angoixant recerca d’estabilitat emocional que caracteritza l’home modern.
El sòl constitueix el principi de contacte amb la realitat. La forma en que està representat el sòl, un monticle de pedra, és una interpretació de l’orgull, el narcicisme i el desig d’allunyament respecte els altres. Una clara al·lusió a l’individualisme ferotge que incentiva el capitalime i la societat de consum.
El tronc és l’element més identificat amb el “Jo”. En ell es plasma la percepció que és té d’un mateix, i també el grau de seguretat i confiança que es té per afrontar els reptes del món exterior. Un tronc irregular, baix i deforme mostra un caràcter dèbil, influenciable, que afronta amb por un món extern que és assumit com a hostil. Per tant, un tronc com el de la peça, indicador de problemes emocionals, seria una magnífica al·lusió a la cultura de la por, imposada per aquest nou ordre mundial nascut l’11 de setembre de 2001. A més, un tronc molt gruixut és símptoma d’aspectes negatius relacionats amb l’exaltació del propi “Jo”, fent referència al narcicisme i l’invidualime mencionats anteriorment.
Les rames, les fulles i altres elements de la part superior de l’arbre constitueixen les estructures que s’alcen sobre el tronc (sobre el “Jo”) i revelen la qualitat i intensitat de les relacions cap al món exterior. Pot interpretar-se com a símbol dels braços i de la direcció de les aspiracions, així com de l’estat d’ànim. Segons la seva forma ens descriu com l’home s’adapta a l’exterior, es comunica eficaçment amb els altres o, pel contrari, adopta una posició de retraïment i defensa del seu propi ego davant les amenaces externes. Les rames que s’aprecien a la peça estan tallades i formen una copa gairebé inexistent. Això s’associa a una baixa autoestima, complex d’inferioritat, problemes de relació afectiva, timidesa, introversió i por a l’exterior. No cal dir que tots aquests aspectes són els patrons psicològics imposats per la publicitat que ens aboca a la compra de “felicitat”.
Direm que aquests quatre arbres, que representen els quatre punts cardinals i , per tant, l’actual procés de globalització, prenen la personalitat latent de l’home contemporani, i ens deixen contemplar el seu paisatge personal i els seus matissos. És una posada en escena que reflecteix la veritable essència del desarrelament i de la sensació d’interpèrie en que ens ha abocat el consumisme destructor. Destructor, no només del nostre propi planeta, sinó del propi ésser humà, desarrelant-lo dels valors de la seva pròpia cultura, de la seva història i, en definitiva, del seu origen.
Transformació
Memòria conceptual
Transformació és una instal.lació que reflexiona sobre el pas del temps, referit-se a la transició entre la vida i la mort.
L’aparició de la peça pot remetre al creixement personal que ens defineix com a persones. A mesura que la figura va apareixent podem observar com el personatge va assolint la seva forma i es reconeix com a tal. El vent, que actua com a metàfora de la influència de l’entorn, participa de la construcció de la persona modelant-la i descobrint-la. La formació del personatge doncs, s’articula mitjançant el seu desenvolupament interior, que el fa esdevenir persona juntament amb la influència del context que l’acaba de conformar.
Per altra banda, la desaparició de la sorra també ens parla del pas del temps i de l’efemeritat de la vida, del què queda de nosaltres quan morim. Les línies que dibuixa la peça defineixen el nostre llegat en aquest món, en el paisatge.
La figura, que en un primer moment es troba coberta per la sorra, resta lligada a la terra, protegida en un estat embrionari per anar perdent consistència i acabar despullada davant la vida, expectant davant l’espera de la mort.
Aquesta instal.lació té diverses solucions variant les localitzacions. Una d’aquestes alternatives seria col.locar la peça a l’aigua, ja sigui al mar o en un riu. Situada al mar adopta una postura contemplativa davant la immensitat inabarcable de la vida, observant l’eternitat de l’horitzó, tot esperant copsar la seva plenitud.
L’alternativa del riu fa referència al concepte del fluir del temps, de la relació entre la persona i el transcórrer de la vida. Al capdavall, ens parla de l’actitud que prenem davant dels esdeveniments que ens conformen cap allò que serem.
Transformació és una instal.lació que reflexiona sobre el pas del temps, referit-se a la transició entre la vida i la mort.
L’aparició de la peça pot remetre al creixement personal que ens defineix com a persones. A mesura que la figura va apareixent podem observar com el personatge va assolint la seva forma i es reconeix com a tal. El vent, que actua com a metàfora de la influència de l’entorn, participa de la construcció de la persona modelant-la i descobrint-la. La formació del personatge doncs, s’articula mitjançant el seu desenvolupament interior, que el fa esdevenir persona juntament amb la influència del context que l’acaba de conformar.
Per altra banda, la desaparició de la sorra també ens parla del pas del temps i de l’efemeritat de la vida, del què queda de nosaltres quan morim. Les línies que dibuixa la peça defineixen el nostre llegat en aquest món, en el paisatge.
La figura, que en un primer moment es troba coberta per la sorra, resta lligada a la terra, protegida en un estat embrionari per anar perdent consistència i acabar despullada davant la vida, expectant davant l’espera de la mort.
Aquesta instal.lació té diverses solucions variant les localitzacions. Una d’aquestes alternatives seria col.locar la peça a l’aigua, ja sigui al mar o en un riu. Situada al mar adopta una postura contemplativa davant la immensitat inabarcable de la vida, observant l’eternitat de l’horitzó, tot esperant copsar la seva plenitud.
L’alternativa del riu fa referència al concepte del fluir del temps, de la relació entre la persona i el transcórrer de la vida. Al capdavall, ens parla de l’actitud que prenem davant dels esdeveniments que ens conformen cap allò que serem.
martes, 12 de abril de 2011
Inhabitant
Arqueologies de futur
És necessari explicar uns quants conceptes clau per comprendre el projecte d’aquesta intervenció artística. Com a idea preliminar hem de ser conscients que l’experiència contemporània és urbana. En els últims vint anys l’home s’ha volcat en rumiar la ciutat, intervenir-hi i corregir els seus defectes. Aquesta experiència urbana no és necessari que esdevingui físicament a la ciutat mateixa, ja que avui en dia la ciutat s’ha liquat i ha perdut els seus límits territorials.
A la ciutat tradicional, la ciutat creixia des del centre generant una perifèria. La dialèctica entre centre i perifèria no només es resolia en termes espaials i urbanístics sinó també polítics. El centre era el poder, era un centre panòptic, és a dir, la vertebració d’un punt de vigilància, de la interiorització del control, de l’autogovern i de l’autorepressió. La ciutat contemporània però, és aquella que ha multiplicat els seus centres: centre comercial, econòmic, viari, residencial...Llavors la multiplicació de centres fa que cadascun d’aquests centres reverberi unes perifèries pròpies i es produeixin molts fenòmens.
Un concepte clau en la idea que volem transmetre amb aquest projecte és el concepte de terrain vague. És un terreny difús on s’hi pot volcar molta energia. És un escenari d’operacions que interessa moltíssim a la cultura contemporània. Hi ha molt de projecte artístic interessat en aquest terrain vague ja que és un terreny alliberat de les lògiques del sistema productiu. Hiperadequat per a l’exercici inútil: una activitat artística o una rave, tota aquella activitat que es consumeix en ella mateixa, que no està resolta des de la lògica productiva. Entendríem l’espai utilitzat en la nostra intervenció com un terrain vague perfecte per explicar el nostre projecte.
El segon concepte que caldria explicar és el concepte de “no-lloc”. El “no-lloc” és el lloc de l’experiència contemporània per experiència. És el lloc que podria ser a qualsevol lloc. Un Zara és igual a Barcelona o a Shangai, i l’aeroport de Calatrava tant podria estar a Nova York com a Hong Kong. El “no-lloc” no té genius loqui, no funda lloc, sinó que el clona. La velocitat dels fluxes de població produeixen compressió de l’espai: pots anar a fer un cafè a Dublin amb Ryanair o comprar fruita tropical a sota de casa. Qualsevol lloc es deslocalitza. L’espai que intervenim en aquest projecte és la runa d’aquell lloc amb una identitat pròpia que ens ha estat arrencada.
Com a tercer concepte que sorgiria directament de l’anterior parlem del concepte de roadscape. La ciutat tradicional era un Lloc, i cada ciutat tenia un diferent punt de vista, una perspectiva, una cosmologia, una manera de veure i d’entendre l’univers. Quan els llocs eren llocs, en tant que una manera de veure el món, enmarcaven un paisatge. Però des de la ciutat contemporània el que tenim és un paisatge en moviment, un fluxe d’imatges, un paisatge mòbil que es resol des de diferents pantalles: de la televisió, de l’ordinador, de la finestra de l’avió, de la finestra del cotxe o de la pantalla de l’Iphone. El subjecte contemporani és la primera generació que sobreviu als seus propis paisatges. I d’aquesta manera queda obturada la teràpia del retorn a l’origen, la del me’n torno a casa. Podríem dir llavors, que l’espai que utilitzem en aquest projecte és també la runa d’aquell pedestal des d’on podíem desenvolupar una cosmologia pròpia.
Un altre concepte a destacar seria el concepte de contenidors. L’arquitectura tradicional sempre havia utilitzat diferents tipologies arquitectòniques molt concretes per a diferents usos. Però l’arquitectura contemporània ja no investiga en les necessitats habitacionals. Vivim engarjolats en pisos de 80, 60 o 45 m2, emmagatzemats. La ciutat contemporània investiga en els contendidors: en els complexos esportius, en els centres comercials, en les estacions de tren d’alta velocitat i en tots aquells espais que ens ofereixin l’oportunitat de consumir i que defineixin l’skyline de la ciutat, singularitzant-la per exportar la seva imatge i ser consumida, creant un “no-lloc”, garantint l’encontre amb la mercaderia o amb l’espectacle.
En quina espècie de formigues ens hem convertit? En la tradició clàssica, la ciutat es constituïa com a espai comunal on s’assajaven maneres d’estar junts, maneres de resoldre diferències. Amb els seus pecats, almenys hi havia consciència de comunitat, de definir interessos comuns. En aquesta ciutat contemporània de contenirdors, de fluxos truncats, aquesta diferència ha estat transformada en una munió vulgar de consumidors on no som cridats a res més que a consumir. S’ha uniformitzat la ciutadania en una raça de consumidors. El consumidor no està cridat a cap participació decisiva, sinó a transacció de mercaderia. Fins i tot la política s’ha convertit en un espectacle per ser consumit, que per altra banda està en una situació agònica, amb un índex de participació electoral cada cop més baix i amb una creixent desafecció al sistema tradicional de política. L’home contemporani no té Lloc i està perdut.
Per tant, en l’estat actual no podem fundar una manera de veure el món, una epistemologia, unes claus operatives que defineixin el pensament occidental. I sense epistemologia no hi ha teoria del coneixement. El subjecte contemporani ja no té casa i no pot concebre la seva concepció de l’univers. Per als neohumanistes com Mies van der Rohe, el modernisme tardà consistia en construir aquest refugi per al subjecte modern per que pugués entendre el món i construir un futur.
Aquesta mancança de casa es converteix en més dramàtica en la mesura en què es esdevé síntoma d’interpèrie. Al no tenir casa ens fem més vulnerables i fa que ens refugiem. Ara ja no és de dimensió territorial sinó psicològica. De fet, la casa com a cos substancial per entendre la cosmologia ja ve de lluny. Cal remuntar-se al modernisme primitiu del segle XVIII, a la Il·lustració de Rousseau i Robinson Crusoe, i arribar fins al segle passat amb Truffaut i el seu “petit salvatge”..
Walter Benjamin, filòsof alemany del segle passat, escriu un text, Experiència i pobresa, on parla de la manca d’experiència i com la nostra pobresa rau en aquesta manca. Significa que la modernitat es va definir per protocols de representació, de llençar l’home a un silenci crònic. Va delegar-ho tot a unes infraestructures: l’experiència estètica als museus, el coneixement a l’acadèmia, vota cada quatre anys o neteja la seva consciència a l’església. Com podem pensar aquesta casa si no tenim experiència? Com podem habitar, pensar la casa de l’experiència? No tenim experiència de món,el món està mediatitzat pels mass media. Ni tan sols vitajant ja que qualsevol racó s’ha turistitzat. Bona part dels projectes contemporànis es dediquen a tornar a tenir experiència, a construir esdeveniment.
A la ciutat tradicional, la ciutat creixia des del centre generant una perifèria. La dialèctica entre centre i perifèria no només es resolia en termes espaials i urbanístics sinó també polítics. El centre era el poder, era un centre panòptic, és a dir, la vertebració d’un punt de vigilància, de la interiorització del control, de l’autogovern i de l’autorepressió. La ciutat contemporània però, és aquella que ha multiplicat els seus centres: centre comercial, econòmic, viari, residencial...Llavors la multiplicació de centres fa que cadascun d’aquests centres reverberi unes perifèries pròpies i es produeixin molts fenòmens.
Un concepte clau en la idea que volem transmetre amb aquest projecte és el concepte de terrain vague. És un terreny difús on s’hi pot volcar molta energia. És un escenari d’operacions que interessa moltíssim a la cultura contemporània. Hi ha molt de projecte artístic interessat en aquest terrain vague ja que és un terreny alliberat de les lògiques del sistema productiu. Hiperadequat per a l’exercici inútil: una activitat artística o una rave, tota aquella activitat que es consumeix en ella mateixa, que no està resolta des de la lògica productiva. Entendríem l’espai utilitzat en la nostra intervenció com un terrain vague perfecte per explicar el nostre projecte.
El segon concepte que caldria explicar és el concepte de “no-lloc”. El “no-lloc” és el lloc de l’experiència contemporània per experiència. És el lloc que podria ser a qualsevol lloc. Un Zara és igual a Barcelona o a Shangai, i l’aeroport de Calatrava tant podria estar a Nova York com a Hong Kong. El “no-lloc” no té genius loqui, no funda lloc, sinó que el clona. La velocitat dels fluxes de població produeixen compressió de l’espai: pots anar a fer un cafè a Dublin amb Ryanair o comprar fruita tropical a sota de casa. Qualsevol lloc es deslocalitza. L’espai que intervenim en aquest projecte és la runa d’aquell lloc amb una identitat pròpia que ens ha estat arrencada.
Com a tercer concepte que sorgiria directament de l’anterior parlem del concepte de roadscape. La ciutat tradicional era un Lloc, i cada ciutat tenia un diferent punt de vista, una perspectiva, una cosmologia, una manera de veure i d’entendre l’univers. Quan els llocs eren llocs, en tant que una manera de veure el món, enmarcaven un paisatge. Però des de la ciutat contemporània el que tenim és un paisatge en moviment, un fluxe d’imatges, un paisatge mòbil que es resol des de diferents pantalles: de la televisió, de l’ordinador, de la finestra de l’avió, de la finestra del cotxe o de la pantalla de l’Iphone. El subjecte contemporani és la primera generació que sobreviu als seus propis paisatges. I d’aquesta manera queda obturada la teràpia del retorn a l’origen, la del me’n torno a casa. Podríem dir llavors, que l’espai que utilitzem en aquest projecte és també la runa d’aquell pedestal des d’on podíem desenvolupar una cosmologia pròpia.
Un altre concepte a destacar seria el concepte de contenidors. L’arquitectura tradicional sempre havia utilitzat diferents tipologies arquitectòniques molt concretes per a diferents usos. Però l’arquitectura contemporània ja no investiga en les necessitats habitacionals. Vivim engarjolats en pisos de 80, 60 o 45 m2, emmagatzemats. La ciutat contemporània investiga en els contendidors: en els complexos esportius, en els centres comercials, en les estacions de tren d’alta velocitat i en tots aquells espais que ens ofereixin l’oportunitat de consumir i que defineixin l’skyline de la ciutat, singularitzant-la per exportar la seva imatge i ser consumida, creant un “no-lloc”, garantint l’encontre amb la mercaderia o amb l’espectacle.
En quina espècie de formigues ens hem convertit? En la tradició clàssica, la ciutat es constituïa com a espai comunal on s’assajaven maneres d’estar junts, maneres de resoldre diferències. Amb els seus pecats, almenys hi havia consciència de comunitat, de definir interessos comuns. En aquesta ciutat contemporània de contenirdors, de fluxos truncats, aquesta diferència ha estat transformada en una munió vulgar de consumidors on no som cridats a res més que a consumir. S’ha uniformitzat la ciutadania en una raça de consumidors. El consumidor no està cridat a cap participació decisiva, sinó a transacció de mercaderia. Fins i tot la política s’ha convertit en un espectacle per ser consumit, que per altra banda està en una situació agònica, amb un índex de participació electoral cada cop més baix i amb una creixent desafecció al sistema tradicional de política. L’home contemporani no té Lloc i està perdut.
Per tant, en l’estat actual no podem fundar una manera de veure el món, una epistemologia, unes claus operatives que defineixin el pensament occidental. I sense epistemologia no hi ha teoria del coneixement. El subjecte contemporani ja no té casa i no pot concebre la seva concepció de l’univers. Per als neohumanistes com Mies van der Rohe, el modernisme tardà consistia en construir aquest refugi per al subjecte modern per que pugués entendre el món i construir un futur.
Aquesta mancança de casa es converteix en més dramàtica en la mesura en què es esdevé síntoma d’interpèrie. Al no tenir casa ens fem més vulnerables i fa que ens refugiem. Ara ja no és de dimensió territorial sinó psicològica. De fet, la casa com a cos substancial per entendre la cosmologia ja ve de lluny. Cal remuntar-se al modernisme primitiu del segle XVIII, a la Il·lustració de Rousseau i Robinson Crusoe, i arribar fins al segle passat amb Truffaut i el seu “petit salvatge”..
Walter Benjamin, filòsof alemany del segle passat, escriu un text, Experiència i pobresa, on parla de la manca d’experiència i com la nostra pobresa rau en aquesta manca. Significa que la modernitat es va definir per protocols de representació, de llençar l’home a un silenci crònic. Va delegar-ho tot a unes infraestructures: l’experiència estètica als museus, el coneixement a l’acadèmia, vota cada quatre anys o neteja la seva consciència a l’església. Com podem pensar aquesta casa si no tenim experiència? Com podem habitar, pensar la casa de l’experiència? No tenim experiència de món,el món està mediatitzat pels mass media. Ni tan sols vitajant ja que qualsevol racó s’ha turistitzat. Bona part dels projectes contemporànis es dediquen a tornar a tenir experiència, a construir esdeveniment.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)